Coses tristes dels blocs (II) – Premis estúpids

Cosa trista número 2 dels blocs: La mania de repartir-se 'premis' als blocs-col·legues. Trist. No només pel seu disseny sovint espantós, ni per assemblar-se molt a les cadenes mèmiques que plaguen els blocs, ni per l'endogàmia que es respira en tot el procés. Van començar les cadenes de memes -que com a mínim forcen a explicar alguna cosa-, continuaren amb els 'premis' estúpids als blocs – ja no cal ni explicar res, només passar a cedir la merda d'imatge i cantar les meravelles dels receptors de 'la cosa'- … el següent pas seran directament tiquets virtuals a intercanviar per fel·lacions. Segur.[@more@]



2s comentaris

Coses tristes dels blocs (I)

Cosa trista número 1 dels blocs: La gent que s'asseu darrera d'una taula amb un cartellet on posa 'blocaire' (o 'blogaire', la forma no fa la cosa). Trist. Especialment si a l'altre cantó de la taula la majoria de la gent també és blocaire.

[@more@]



1 comentari

Jo també parlo de la Catosfera …

… per dir que tanta teortizació buida, tants debats estèrils sobre blocs-o-blogs, tanta presència de politiqueig i tant bonrollisme no m'interessa gens. Ningú us llegeix, no t'enganyis; ni a tu, ni a mi, ni a ningú. I si ho fa algú, és pràcticament ningú. Una manera com una altra de perdre el temps, com qui es fa palles de veritat, enlloc de palles de ficció. Les reunions de bloggers són una mena d'orgia col·lectiva de l'autofel·lació, onanisme compulsiu en grup, caça de visites, bonrollisme de façana buida.

Escriure i gaudir, compartir, en horitzontalitat. Tanta jerarquia i tanta toneteria, de nou; tanta fel·lació, tan parlar amb la boca plena d'un líquid blanc que regalima. Reunions sectàries al voltant dels nous gurús que a la vida real no coneix ningú – fora de les pantalles, fora dels índex de popularitat, fora de les pàgines autoenllaçades i dels emails enviats amb links per augmentar el nombre de visites …

 Ja us ho fareu.

 

[@more@]



Comentaris tancats a Jo també parlo de la Catosfera …

2 segons, 2 minuts, 2 hores, 2 dies, 2 setmanes, 2 mesos, 2 anys

Als dos segons després de la ruptura o la separació, voldries que tornés tot seguit. Als dos minuts, el cor deixa de bategar com si volgués sortir de la gàbia de les costelles. Cap a les dues hores, la boca encara té regust dels seus llabis. Durant els dos primers dies, hi segueixes pensant a tothora. Fins a les dues primeres setmanes, el record et persegueix en els petits gestos diaris que compartieu. Als dos primers mesos, la memòria s'esborra poc a poc, difuminant-se. Quan arriben els dos anys, la sorpresa és que encara aparegui algun dia a la ment.

Als dos segons després de publicar el darrer post, repasses mentalment les frases escrites. Als dos minuts, rellegeixes el post definitiu buscant-hi una possible reacció del visitant habitual. Cap a les dues hores, el cap ja circula per altres paratges, nous objectius, darreres visites pels canals habituals. Durant els dos dies següents, encara entra algun despistat. A les dues primeres setmanes des del darrer post, quasi ningú et troba a faltar, només alguns nostàlgics plens de memòria que no et veuen escriure de nou. Després dels dos primers mesos sense publicar cap post nou, ja no existeixes per ningú. Quan arribin els dos anys [del darrer post del primer bloc abandonat, i ja no queda gaire …], fàcilment ja ni recordaré que aquell bloc va exisitir, els arxius esborrats, el buit total … la velocitat de l'oblit a internet és de moltes megues per segon.

[@more@]

Comentaris tancats a 2 segons, 2 minuts, 2 hores, 2 dies, 2 setmanes, 2 mesos, 2 anys

Lourdes Muñoz, o les façanes buides dels blocs polítics

Des d’aquest bloc, sempre s’ha defensat que la majoria de blocs dels polítics són una vergonya; a nivell de bloc, i a nivell polític. Parlem-ne. Amb un exemple, d’un personatge “relativament mediàtic” que ha presumit àmpliament d’una façana virtual, vanagloriant-se del web2.0 i conferenciat sobre les potencialitats del bloc per aconseguir acostar la política al ciutadà, i totes aquestes “possibles veritats” que generalment no es compleixen. Un repàs pels seus posts sempre porta un mateix esquema de frases cèlebres sense cap interès (amb una altra topografia, el que vol dir que els copiad'alguna altra web sense ni tan sols transcriure), posts amb més tags que paraules, marc nacional espanyolíssim, repetició de posts típics que no aporten absolutament res – refregits de links -, i tot farcit amb demagògia abundant – a més, malgrat tractar-se d’una diputada al Congrés, mai explica o justifica les barbaritats que ella ha arribat a votar, com ara la consagració de català i valencià com a idiomes diferents, o les essències de la seva tasca parlamentària amb els crits de torera torera a la ministra que ens la va fotent.

Per més inri, quan fa un text una mica més elaborat sobre un tema debatut al congrés espanyol – com a presumpta experta informàtica -, com seria el nou cànon digital per afavorir el ramoncín de la SGAE, els comentaris farcits d’arguments la contradiuen i se la mengen amb patates; i ella no els rebat. Potser ni tansols els llegeix. Però sempre acaba votant el que l’hi indiquen amb el ditet des de les primeres files del grup parlamentari. Web 2.0? Apropar la política als ciutadans el seu bloc? Acabem de demostrar que no serveix absolutament de res.

El món de yupi on viu es tradueix en el seu bloc farcit de fons lila, envoltant de milers de links a companys de partit, i demostra el que ja fa temps que sabíem: que la militància del PSOE ni és socialista ni és obrera però és rematadament espanyola. El seu bloc és la simplicitat dels arguments espanyolista en mostra directa, un exemple dels blocs dels polítics que només s’escolten a ells mateixos i un insult a la web de segona generació, que, agafeu-vos fort, pretén representar en tots els congressos on la convidin.

A l’inici dèiem que els blocs dels polítics no serveixen de res. Potser hem de rectificar; n’hi ha que ens apropen la mediocritat a davant dels ulls. [@more@]

1 comentari

Tornant (ni blocs ni literatura)

Ara que això que en diuen la catosfera està sortint a la llum dels mitjans de comunicació – que havien menystingut o ignorat el fenomen durant anys -, al límit se l’hi acumula la feina. Potser va tornant, potser no. Potser només planteja preguntes que fa temps que se’t passen pel cap: realment els blocs que surten a la televisió o als diaris són interessants? Què es perd quan el bloc s’edita en paper? Qui hauria de formar part d’un recull de “blocs i literatura”? Es poden considerar “blogs” artefactes cibernètics que només en tenen la forma? Es pot considerar “literatura” moltes de les paraules virtuals amb “pretensions literàries” penjades per internet? Trenquem esquemes de nou?[@more@]

Comentaris tancats a Tornant (ni blocs ni literatura)

Historial

M’he remirat l’historial, abans de fer neteja. Una mena de recordatori virtual de totes les que he visitat els darrers mesos, amb qui t’has enfadat i rigut sense dir res, amb qui has interactuat sense parar o has trobat una única vegada i has oblidat.

I no sé si m’agrada que l’historial del meu navegador d’internet coincideixi tant amb l’historial sentimental personal dels darrers mesos i les visites als seus blocs.

[@more@]

Comentaris tancats a Historial

El bloc de l’assassi

Posem que hi ha una matansa a algun lloc del planeta i que resulta que l'assassi es d'un pais on 'tothom' te bloc. Posem que quan salta el nom a la llum publica, prop de mitjanit, a aquell pais 'tothom' es posa a buscar el seu nom a les pagines de recerca. I en vint minuts el nom del culpable es la paraula mes buscada del dia. Posem que el nom es prou corrent entre la poblacio. Posem que hi ha un nano que esta fent el servei militar  – no te acces a internet durant llargues temporades – i que te un bloc – en vint minuts se l'hi omple de comentaris (cinquanta!) amb preguntes com: 'ets tu l'assassi?'. I que en vint minuts te quatre vegades mes visites que en tota la historia de la pagina personal. Posem que el nom es pot escriure de varies maneres, pero, i que amb una petita variacio que fa que es pronuncii igual vas a parar – al cap de vint-i-pocs minuts de la noticia – a una pagina amb una sola imatge i una frase depressiva, amb dos unics comentaris: 'no seras tu l'assassi?' ' 'em sembla que si que ho era'.

Posem que ja hi ha criminals amb bloc, doncs, una nova categoria peculiar.

 

[I els accents (i els links) te'ls poses tu … ]

[@more@]

Comentaris tancats a El bloc de l’assassi

A l’index literari …

Val, d’acord, tinc al·lèrgia als reculls d’enllaços i als directoris de blocs, què hi farem. I també em molesta prou el concepte de ‘bloc literari’, com si els altres fossin alguna altra cosa. I encara pitjor els que se n’autoproclamen, mira. Però bé, són manies particulars, i cada boig amb les seves coses. El que no entenc, però, és com ha pogut aparèixer un bloc esborrat meu en un recull de blocs literaris de la generalitat del nord. És aquesta la funció de l’administració? Explicar-nos què és el que s’ha de llegir? Quin criteri han seguit? M’haurien de consultar si vull ser-hi? I la pregunta clau: algú – apart de jo – ha llegit el meu bloc en hores de feina i no ha tingut vergonya de mostrar-ho i publicar-ho – a diferència de jo-?

[@more@]

Comentaris tancats a A l’index literari …

blocspolíticsmediocritat

El problema dels blocs dels polítics és detectar-ne tan fàcilment la seva mediocritat, la repetició de les consignes, l’anàlisi dictat des de l’aparell de buròcrates i alliberats a sou. Llegir els seus blocs, veure’n les febleses, descobrir-ne les misèries. Veure que els blocs dels polítics són tan mediocres com la majoria dels polítics en sí i com la majoria dels blocs en sí, mediocritats al quadrat, talment com fidel reflex d’aquesta societat …

[@more@]

Comentaris tancats a blocspolíticsmediocritat